En algún momento de nuestra vida, todos realizamos (o al menos fuera bueno realizar) una reflexión interna sobre nuestras capacidades y limitaciones personales. Buscamos hacernos conscientes de lo que podemos pretender o de lo que nos impide acceder a nuestros fines últimos o a nuestros objetivos vitales.En el fondo es la plasmación en el ámbito personal del concepto de mejora continua que persiguen las organizaciónes. Pretendemos mejorar como personas.
En mi caso personal, tengo echado el ojo a varios aspectos (debiera decir, limitaciones) en los que indefectiblemente deberé profundizar si quiero de verdad mejorar. Hoy voy a tratar solo uno de esos aspectos. El de los hábitos.
Este es un reto importante para mi, puesto que siempre he huido de ellos por confundirlos con el concepto peyorativo de rutina. Si queremos efectivamente apostar por un cambio personal cierto, tendremos que tomar ciertos hábitos y probablemente desprendernos de otros que nos lastran y no nos ayudan.
No pretendo entrar en el detalle del libro de S. Covey respecto a los siete hábitos de la gente altamente efectiva, pero si quiero mencionar el tercero de ellos, porque es el que probablemente me afecte de una manera más significativa. La priorización o el "first things first". Planificar nuestras prioridades diarias para evitar el caos personal es uno de los puntos que me propongo.
Espontaneidad, improvisación, son las excusas que yo mismo me he puesto muchas veces, para huir de cualquier planificación que me haría afrontar mejor mis tareas diarias. Si yo consiguiera tomar el hábito de estructurarme mis actividades importantes de cada día, con seguridad sería más productivo y me sentiría mejor conmigo mismo. El problema es que ello supone un compromiso (aunque sea conmigo mismo) y es fácil que tengamos una tendencia innata a huir de ellos.
Me propongo avanzar en el establecimiento de ciertas costumbres que me ayuden a luchar contra mi anarquía personal. Debo empezar por pequeños cambios, fáciles pero continuados.
Me emplazo a futuros controles.
6 comentarios:
en este "probablemente desprendernos de otros" me sembla que hi ha molt de terreny interessant a explorar, i mai ho havia vist així fins ara que t'he llegit. sovint mos proposem "nous hàbits" que a dies mos semblen "possibles", factibles, però després, a la pràctica, mos costen de fer... i potser és en bona part precisament per la dificultat que tenim a desprendre-mos d'aquells altres hàbits que ja tenim arrelats, i que potser ni tan sols percebem com "hàbits", perquè no complixen ben bé amb la suposada funció "endreçadora" dels hàbits sinó que més aviat mos "desordenen" la vida, tot i que, de fet, és tal com la tenim "ordenada".
per exemple:
sovint penso que "no tinc l'hàbit de dinar correctament", "no tinc l'hàbit de mantenir la taula, la roba, els papers, les coses, en general, ni les idees, endreçades", "no tinc l'hàbit d'anar a dormir a una hora concreta"...
puc dir-ho així, però de fet se'n desprèn que tinc alguns "hàbits" ben identificables: "tinc l'hàbit de no dinar, o dinar malament"; "l'hàbit de ser desendreçada amb la roba, amb los papers... amb les idees"; "l'hàbit d'anar a dormir cada nit a una hora diferent, sovint acumulant hores de cansament".
i què em costa més? pensar en haver d'anar a dormir al voltant de les onze o les dotze? o pensar que no puc tenir la "flexibilitat" d'anar a dormir a qualsevol hora?
tot i ser una mica la mateixa cosa, preguntada de maneres diferents, el que sento és:
1) ja m'agradaria anar a dormir més aviat, penso que m'aniria bé, que tindria més hores per descansar, que segurament me cundiria més lo descans i l'endemà em sentiria més bé...
(per tant, la proposta del nou hàbit sembla prou engrescadora);
2) m'agrada poder tenir la "llibertat nocturna" de no-horaris; tot i el cansament i el desordre que em pugue comportar, me compensa la sensació de "no frontera", la petita possibilitat d'aquella "anarquia" que comentaves, dintre de com n'és de quadriculada la vida...
(per tant, la propòsit de desprendre'm d'este "hàbit", tot i els "beneficis" o "l'efectivitat" que pugue comportar, me dóna sensació d'excessiva rigidesa; per tant, este propòsit de canvi, a diferència de com l'enfocàvem primer, no em resulta engrescador, al contrari, d'alguna manera m'ofega).
i això podríem traslladar-ho a altres propòsits de "nou hàbit" quan comporten lo despreniment d'hàbits que ja tenim. no em costa tant plantejar-me fer una cosa "nova" com plantejar-me dixar de fer les coses tal com les faig habitualment. (sí, és el mateix, però la sensació "costeruda" és una altra).
vaig dient massa desordenadament, però...
un parell de coses:
penso que per a poder afrontar nous hàbits almenys a mi m'agrada poder tenir la "tranquil·litat" que he de poder fer-ho amb certa FLEXIBILITAT, tot i que a moments penso que per a poder fer-ho "de veritat", hauria de ser "radical". sembla més clar, més contundent, fer-ho radicalment, però no m'hi sento prou a gust, i penso que em cal la sensació de flexibilitat.
i l'altra cosa: si és més senzill i més atractiu plantejar de fer certes coses, i més costós i agobiant plantejar-se desprendre-mos de les que ja fem, "prohibint-mos-les", potser val la pena enfocar-ho per la part senzilla i gustosa: dinaré-dormiré-m'endreçaré els papers-treballaré perquè m'anirà bé fer-ho, sense agobiar-me en excés pensant "no tinc temps de dinar, no puc dormir, quin pal endreçar, quanta feina per fer"...
"lluitar contra la teua anarquia personal", dius? tu sabràs, vert... potser sí que, proposant-ho, seràs més "efectiu", però... me sembla que preferixo la part d'ajudar-te a tu mateix intentant aquells nous hàbits que et motiven, però mantenint la porcioneta d'anarquia que em sembla que necessitem també per a viure.
una abraçada, vert!
perdona, vert. abans m'he enrotllat massa i ara penso que en lloc d'animar-te a tirar endavant amb estos canvis, m'he abocat a justificar hàbits dels que tenim incrustats i que, tot i pensar a moments que mos donen llibertat, sovint mos enfronten a la sensació contrària: la gran dificultat que tenim a trencar-los, a sortir-ne.
tu mateix ho expliques molt bé al post, i en canvi m'he perdut: hi ha hàbits que tenim "para huir", per a d'alguna manera "refugiar-mos", i a vegades són estos mateixos hàbits a on mos esclavitzem, aferrant-mos-hi, impedint-mos la possibilitat de fer les coses de manera diferent.
(a vegades confonem o potser transformem, gairebé sense adonar-mo'n, anarquies en dictadures)
res, vert... disculpa'm. i endavant amb allò que tu penses que et pot anar bé.
bona nit, vert
Iruna
Efectivament, aixó dona per molt, encara que hauriem de començar per saber que es el que cerquem de la vida, cosa gens fàcil.
Un hàbit val la pena quan t'ajuda a millorar. Dit d'altre manera, quan va en el camí del teu objectiu personal. Si realment es aixì, no esclavitza gens ni mica sino al contrari. El que si que costa es aconsseguir que sigui un hàbit. Despres ja no. Pero haura valgut la pena. Si t'ofega, o be no es hàbit encara o be no t'aporta res.
A mi, personalment, l'anarquia o el caos, no m'aporta absolutament res. Mes al contrari. m'allunya del que pretenc. Altre cosa es que la comoditat em porti de justificar el meu desordre. Saber distingir, es ja un pas endevant.
Però certament, hi hauria molt per continuar discutint del tema. Com sempre, patim el risc de ser prou incoherents.
Poder t'envii alguna informació interesant.
Gracies pel teu comentari. Un petó
Comença per anar a la gossera i fer-te amb un gos.
Veuràs que a les 7 del matí en punt, ni un minut més ni un minut menys, adquiriràs l'hàbit de treure'l a fer pipí cada dia!
;)
poca broma: el teu post dóna molt que pensar. Ho faré i potser (només potser) tornaré per reflexionar-hi, més o menys com fa la iruna (però és clar que jo no penso tant... no sé si en sabré, jejeje)
El meu gos es molt responsable i sap esperar-se a les 10h. No et pasis reflexionant. Un peto.
Publicar un comentario en la entrada